Incertesa

De vegades pensem que allò que ens passa és per culpa de les altres persones, per com ens tracten i  possiblement tingam raò, però hi ha moments en que la culpa és sols nostra. Hem de mirar cap endins nostre, analitzar la nostra persona i ser conscients que moltes vegades l'arrel del problema recau en nosaltres.

Com ve sent habitual, els diumenges em dona per pensar en mi i ficar-me un poc "depressiu". Tal vegada siga per tenir les defenses baixes de la festa del cap de setmana o per contra, siga el moment de la setmana en el qual tinc temps per a pensar, i en concret, amb allò que en certa messura  m'afecta més, les relacions amb els altres. D'un temps cap ací m'ha anat invadint la sensació de no pertanyer a cap grup de gent. Tinc molt bons "amics" i "amigues" en diferents pobles però quan estic amb ells em sento com un extrany. El fet de no compartir el dia a dia amb aquesta gent fa que quan coincidisc amb ells no estiga al corrent de les seues històries. A banda, sempre em toca cridar a la gent i al final em cansa. En certa messura no em sento estimat.

Per altra banda tenim el tema de relacions més personals, és a dir, rotllets, ligues, parelles, com vulgau dir-li. Al llarg de la meua vida m'he quedat prendat per gent, en menor o major grau, però misteriosament en cap he tingut el valor, parlant clar, els collons, de llançar-me. Sempre he decidit restar al marge esperant que per alguna raò fos ella la que dones el pas. I això, em rebenta i molt! Per què no soc capaç de llançar-me? No tinc resposta. Què puc perdre? Res, sols puc guanyar!

A arrivat l'hora de fer una visió al meu interior. Analitzar-me, mirar els meus "defectes" i traure alguna conclusió que em done alguna idea de cap a on tirar.

I aquesta incertesa, em rebenta!

Cal canviar la forma de funcionar

Després de llegir una entrada d'un amic que parla sobre que fer davant de les eleccions m'ha sorgit una idea que cada vegada agarra més força dintre meu.

Arran de les movilitzacions conegudes com el 15-M o Indignats pareix que "tot" el mon ha obert els ulls. Ja no es creuen la manipulació dels mass media, no es creuen les mentides que ens vomiten cada dia, a cada monent. I la meua pregunta és, realment ha canviat la forma de treballar d'estos "Indignats"? Jo crec que no. Sense intenció de generalitzar, la gent no ha fet més que seguir la moda de la protesta. No es qüestionen res, simplement es limiten a reproduïr allò que els diuen que han de reproduïr. Exemple clar, la campanya pro-vot de les opcions minoritàries a les eleccions.

Realment tots aquells o aquelles que comparteixen imatges o lemes al facebook o retweetegen al twitter fan un anàlisi d'allò que estan transmeten?. A vore, no em malinterpreteu, no estic a favor del vot en blanc però d'ahí a demanar el vot per als partits minoritaris com a una sol·lució del problema crec que és un error. Si estàs d'acord amb una opció pol·litica doncs la votes, si penses que ninguna opció és per a tu i et creus el sistema, doncs vot nul; i si no et creus el sistema, doncs abstenció.

Pensar i reflexionar, no seguir la corrent del moment!

Solitud

"La solitud, llevat d'excepcions, és una experiència indesitjada similar a la depressió i l'ansietat. És diferent de l'aïllament social i reflecteix una percepció de l'individu respecte a la seva xarxa de relacions socials, bé perquè aquesta xarxa és escassa o perquè la relació és insatisfactòria o massa superficial. Es distingeixen dos tipus de solitud: l'emocional, o absència d'una relació intensa amb una altra persona que ens produeixi satisfacció i seguretat, i la social, que suposa la no-pertinença a un grup que ajudi l'individu a compartir interessos i preocupacions. D'altra banda, sembla que la solitud està relacionada amb la capacitat de les persones per manifestar els seus sentiments i opinions."

Tinc la sensació d'estar sol i al llegir el text aquest m'he sentit molt identificat amb el segon tipus de solitud que hi diu. Trobe a faltar un grup d'amics fixe, un grup de gent que saps que pots contar amb ells. Tinc molta gent coneguda, alguns amics, però la distància, menuda ja que són dels pobles veïns, és un impediment, almenys per a mi, per a mantenir una relació forta amb aquesta gent. Veig com les nostres vides evolucionen de forma diferent. Veig que cada vegada que quede amb ells han passat coses noves que m'he perdut i em sento com un extrany. Com si no formara part de les seves vides.

Intente buscar una sol·lució però no se m'ocorre cap. Que penseu?

No hi havia un altre lloc per a fer-ho?

El passat cap de setmana la policia local de Vila-real es va presentar en El Refugi per a tancar-lo per qüestions d'horari. Van entrar dins i ens van tirar a tots al carrer. Els intel·ligents es van deixar el cotxe obert i la finestra baixada. Un grup de “persones” (jo no estic entre elles) van pensar que seria molt divertit furtar-lis la porra que allà tenien sense ser conscients de les conseqüències que això comporta. No els van agafar, van tardar 30 minuts en sortir del pub però al dia següent, a les 18h de la vesprada, tornava a estar la policia en El Refugi preguntant per la porra. Més tard, a la nit, a les 4 en punt van tornar a vindre a tancar. Era d'esperar. Ens van tornar a fer fora i entre la borratxera i els fets ocorreguts, se li va pegar una puntada de peu al cotxe, però ara no venien sols. Ara tenien reforços, esperant en un cotxe secreta. Tres policies baixaren del cotxe i ficaren contra la pared a la persona en qüestió (ell tampoc havia furtat la porra el dia d'abans). Amb una violència un poc desmesurada li obriren les cames i li tragueren el que portava a les butxaques deixant-ho caure al terra. Denúncia, evidentment per al xic. Mentrestant les persones que havien furtat la porra el dia d'abans miraven i no dien res, simplement feien “conya”.

Em rebenta l'actitud de certes persones! Em pareix totalment acceptable que li furtes la porra a un policia però no calia fer-ho davant de El Refugi. Les paraules textuals de l'agent: “Fins que no aparega la porra, vindrem a buscar-la”. Tinguem un poc de cap i reflexionem sobre els nostres actes. Som lliures de fer el que vulguem però sempre i quan no impliquem a altres, col·legues, que no tenen res a vore. La llibertat comporta responsabilitat, que no s'oblide!

Últim dia d'estudi i estiu!

Diumenge 26 de juny, últim dia d'estudi d'aquest periode d'exàmens ja que demà realitze l'últim exàmen i vacances. Quines ganes per favor! Amb esta caloreta i amb este Sol no hi ha qui estudie. Però bé, les vacances seran curtetes, l'1 de juliol comence a treballar en el mateix taller de sempre, on acabe tots els estius, Tecnimol. Ja és una rutina per a mi. Com si portara treballant tota una vida allí, bé, tal vegada així siga ja que amb aquest ja serà el huité estiu que aniré allà. Espere no tornar al proper estiu. Això voldrà dir que ja tindre la carrera acabada i que en sort estaré treballant de lo meu, que bonico és sommiar! (per lo de treballar de lo meu, que la carrera a l'any que ve l'acabe si o si).

Bé, més cosetes, en Vila-real s'ha constituit l'Assemblea d'Indignats de Vila-real. Ja tocava! En una ciutat com Vila-real era impossible que no hi hagueren indignats i indignades. Amb una trentena de persones es va realitzar la primera assemblea, no està gens malament per a estar parlant de Vila-real, on la gent pareix que no es menege si no és per el futbol o per alguna processó.

I res... que continue l'estudi! Se veiem el dimarts pels bars!

Pensat i fet!

Molt bones a tots, així ha estat la creació del blog, pensat i fet!, sense dubtar-ho. Feia uns dies que em rondava pel cap la idea i ara que m'ha tornat a vindre, m'he dic, Iee i per què no?, i aquí estic!

Tal vegada vos preguntareu... per què li ha ficat Em rebenta! al blog? Bé, després de pensar durant 5 segons el nom... he arrivat a la conclussió que moltes de les entrades que faré (no totes) seran de temes que em rebenten així que, quin millor nom que aquest?

Bé, espere donar-li continuitat i vidilla al blog! Quan tinga un ratet ja li canviaré un poc l'estil al pobre, que ara està molt aborrit! Res, que ja soc blogger!