De vegades pensem que allò que ens passa és per culpa de les altres persones, per com ens tracten i possiblement tingam raò, però hi ha moments en que la culpa és sols nostra. Hem de mirar cap endins nostre, analitzar la nostra persona i ser conscients que moltes vegades l'arrel del problema recau en nosaltres.Com ve sent habitual, els diumenges em dona per pensar en mi i ficar-me un poc "depressiu". Tal vegada siga per tenir les defenses baixes de la festa del cap de setmana o per contra, siga el moment de la setmana en el qual tinc temps per a pensar, i en concret, amb allò que en certa messura m'afecta més, les relacions amb els altres. D'un temps cap ací m'ha anat invadint la sensació de no pertanyer a cap grup de gent. Tinc molt bons "amics" i "amigues" en diferents pobles però quan estic amb ells em sento com un extrany. El fet de no compartir el dia a dia amb aquesta gent fa que quan coincidisc amb ells no estiga al corrent de les seues històries. A banda, sempre em toca cridar a la gent i al final em cansa. En certa messura no em sento estimat.
Per altra banda tenim el tema de relacions més personals, és a dir, rotllets, ligues, parelles, com vulgau dir-li. Al llarg de la meua vida m'he quedat prendat per gent, en menor o major grau, però misteriosament en cap he tingut el valor, parlant clar, els collons, de llançar-me. Sempre he decidit restar al marge esperant que per alguna raò fos ella la que dones el pas. I això, em rebenta i molt! Per què no soc capaç de llançar-me? No tinc resposta. Què puc perdre? Res, sols puc guanyar!
A arrivat l'hora de fer una visió al meu interior. Analitzar-me, mirar els meus "defectes" i traure alguna conclusió que em done alguna idea de cap a on tirar.
I aquesta incertesa, em rebenta!
